I si el futur de l’òptica ja hagués començat?

«Això trigarem anys a veure-ho.»
«Això encara està molt verd.»
«Ja veurem si acaba arribant.»

I és comprensible. Durant dècades, l’evolució del nostre sector ha seguit un ritme relativament reconeixible. Han millorat els productes, els instruments, els processos de fabricació, la manera de comunicar-nos, l’aparença dels establiments… però una òptica de fa vint anys i una òptica actual continuen compartint moltíssimes coses.

Tot i això, ara tinc la sensació que el ritme ha canviat. No us passa?

I no és casualitat. En els darrers anys han coincidit avenços enormes en intel·ligència artificial, capacitat de processament, miniaturització de components, nous materials, sensors, connectivitat o tecnologies de fabricació. Innovacions que avançaven per camins separats comencen a trobar-se i, quan això passa, les possibilitats es multipliquen.

De sobte, projectes que fa només uns anys pertanyien més a la nostra imaginació que a les nostres expectatives reals comencen a ser tècnicament possibles. Algunes idees han aconseguit sortir del laboratori i arribar al mercat. D’altres comencen a prendre forma en prototips que ja podem veure i tocar. I segurament moltes es quedaran pel camí per donar pas a d’altres que encara ni tan sols imaginem.

És difícil saber fins on arribarà tot això. Però precisament aquí rau l’aspecte apassionant del moment que estem vivint.

Crec que val la pena observar-ho amb curiositat.

No per sortir corrents a comprar l’últim aparell. Ni per incorporar tecnologia perquè sí. Ni, encara menys, per assumir que tot allò nou serà necessàriament millor.

Per una cosa molt més senzilla: saber què està passant.

Investigar. Preguntar. Provar. Anar a una fira i aturar-nos davant d’allò que no coneixem. Preguntar al proveïdor què està desenvolupant. Llegir. Contrastar.

I després decidir.

Perquè, si alguna cosa ens està demostrant aquest moment tecnològic, és que la distància entre«això sembla ciència-ficció» i«això ja existeix» comença a ser sorprenentment curta.

I si unes ulleres poguessin enfocar soles?

Comencem per una cosa que encara no podem comprar, però que em sembla fascinant pel que planteja.

IXI és una companyia finlandesa que està desenvolupant unes ulleres amb autofocus destinades a compensar la presbícia.

I compte, perquè no estem parlant d’unes ulleres que «es graduen soles».

Continua existint una prescripció i una adaptació. El que canvia és el que passa després.

IXI treballa amb lents de vidre líquid i un sistema capaç de seguir la mirada per adaptar dinàmicament la potència en funció d’on està enfocant l’usuari. La proposta busca, per tant, substituir les zones fixes d’una lent progressiva convencional per una lent que modifica l’enfocament segons la distància de visió.

Sona força futurista. I ho és.

 

Actualment, IXI continua en fase de desenvolupament. El novembre de 2025 va presentar un prototip de muntura de 22 grams, sense comptar les lents, que incorpora l’electrònica necessària, i el gener de 2026 va signar una carta d’intencions amb els grups francesos Atol i Vizio, que representen conjuntament més de 3.000 establiments, per explorar futurs pilots comercials i com podria integrar-se aquest tipus de producte dins del retail òptic.

Per tant, posem cada cosa al seu lloc: encara no és un producte disponible a les nostres òptiques. Però tampoc és només una idea.

Vaig tenir la sort de poder veure el prototip a MIDO i la proposta promet, amb un bon equilibri entre tecnologia, usabilitat i disseny. I aquí és on comença allò interessant.

Si algun dia una tecnologia com aquesta arriba al mercat, com canviarà la nostra manera d’abordar la presbícia? Com serà la seva adaptació? Quins paràmetres haurem de considerar? Com conviurà amb les solucions progressives que coneixem actualment? No en tinc les respostes. Ells tampoc no les tenen encara totes. Però algú ja està treballant en les preguntes. I només per això crec que val la pena saber que existeix.

De vegades el futur arriba sense fer gaire soroll

Pensem per un moment en les ulleres intel·ligents.

No fa tants anys semblaven un d’aquells productes tecnològics que costava imaginar que faríem servir amb normalitat pel carrer. Avui es comercialitzen, es poden graduar i han evolucionat enormement en només unes quantes generacions.

La col·laboració entre EssilorLuxottica i Meta és probablement l’exemple que tots tenim més present. La categoria ha passat d’incorporar principalment càmera i àudio a integrar assistents d’IA, traducció, interacció amb allò que està veient l’usuari i, en els desenvolupaments més avançats, fins i tot pantalles integrades a la lent. El 2026 ambdues companyies ja parlen de milions d’usuaris de les seves ulleres amb IA.

No vull aturar-m’hi gaire perquè probablement sigui una de les tecnologies d’aquest article que coneixem millor.

M’interessen per un altre motiu.

Són un magnífic exemple de velocitat.

Una tecnologia que fa molt pocs anys ens podia semblar llunyana ha evolucionat fins a convertir-se en una categoria comercial real. I això hauria de despertar la nostra curiositat davant de tota la resta.

Perquè potser algunes de les coses que avui observem com a prototips no arribaran mai. Però d’altres sí.

Fins i tot una cosa tan consolidada com la refracció comença a canviar

La innovació no s’està produint únicament en allò que acabarà portant l’usuari.

També està entrant en processos professionals que coneixem perfectament.

La refracció n’és un bon exemple.

NIDEK, comercialitzada a Espanya per INDO, ja disposa de solucions que plantegen dos conceptes diferents.

D’una banda, sistemes de refracció subjectiva assistida i automatitzada, capaços de guiar l’usuari durant el procés mitjançant algorismes, instruccions de veu i les seves pròpies respostes, perquè posteriorment es faci la comprovació i l’ajust professional.

De l’altra, la tecnologia també permet fer refracció a distància: l’òptic-optometrista continua dirigint l’exploració i prenent les decisions, però pot controlar l’equipament des d’una altra ubicació. NIDEK contempla ambdues possibilitats dins del seu ecosistema de refracció computeritzada.

No cal aprofundir gaire més en la tecnologia per entendre el canvi de concepte.

En un cas automatitzem part del procés. En l’altre, deslocalitzem el professional que el controla.

I això obre possibilitats molt interessants per organitzar la nostra feina.

No estem parlant de prescindir de l’òptic-optometrista, a Espanya la seva presència a l’establiment és obligatòria, sinó de pensar com aquestes eines poden ajudar-nos a aprofitar millor els recursos professionals: absorbir determinats pics de feina, treballar amb una segona consulta, comptar amb el suport d’un altre optometrista o trobar noves maneres d’organitzar determinats processos.

Continuarem fent refraccions. El que pot canviar és com les fem.

I si la intel·ligència artificial fos un company més?

Era impossible parlar d’innovació el 2026 sense arribar a la intel·ligència artificial.

Però prefereixo fer-ho amb un exemple molt nostre.

OPTOacademyOS és un ecosistema d’eines creat per Optoacademy específicament per a professionals de la visió que incorpora recursos relacionats amb la miopia, les multifocals, la visió binocular, l’ull sec, la contactologia i altres àrees, a més d’assistents basats en intel·ligència artificial.

I aquí el que m’interessa, més que fer una llista d’aplicacions, és pensar en allò que representa.

Perquè estem començant a disposar d’eines capaces d’ajudar-nos a organitzar informació, fer càlculs, consultar coneixement, interpretar determinats resultats o acompanyar-nos en el raonament davant d’un cas.

Vol dir això que la IA substitueix el criteri professional? No.

I, de fet, la mateixa OPTOacademy és molt clara al respecte: les seves aplicacions són eines educatives i de suport, no productes sanitaris; poden contenir imprecisions, i qualsevol resultat generat per IA ha de ser revisat críticament pel professional.

A mi això em porta a pensar que, en lloc de preguntar-nos:

Què podrà fer la intel·ligència artificial en lloc d’un optometrista?

Potser hauríem de plantejar-nos:

Què podrà fer un bon optometrista quan, a més, disposi de bones eines d’intel·ligència artificial?

Perquè la diferència és enorme.

Tenir accés a més informació no significa automàticament saber-ne més.

Cal saber què preguntar. Interpretar. Contrastar. Relacionar. Detectar quan alguna cosa no té sentit. Aplicar-ho al cas que tenim al davant. De fet, estem entrenant la IA amb les nostres consultes del dia a dia i, per fer-ho, cal criteri i capacitat per valorar si les respostes són correctes o no. I potser aquesta és una de les paradoxes més boniques d’aquesta nova etapa: com més potents siguin les nostres eines, més important serà la nostra formació per poder-les utilitzar bé.

No hi veig cap amenaça. Hi veig possibilitats.

Innovar també pot ser una cosa molt més senzilla

Després de parlar d’autofocus, refracció automatitzada i intel·ligència artificial, podríem tenir la sensació que innovar implica sempre una enorme inversió tecnològica.

I no. També podem innovar fent més fàcil una cosa que fins ara resultava complicada.

Grupo Prats acaba de llançar a ExpoÓptica PRATS Sun Select, una eina que permet fotografiar el client amb la muntura escollida i visualitzar-hi diferents opcions de lents solars abans d’encarregar-les.

L’aplicació utilitza IA per simular més de cent possibilitats entre colors uniformes, degradats, emmirallats i polaritzats.

Pot semblar molt menys espectacular que unes ulleres amb autofocus. Però pensem-ho des del punt de vista del client: agilitzem processos, ampliem opcions, creem experiència i això també és innovació.

M’interessa especialment aquest exemple perquè ens recorda una cosa que de vegades oblidem quan parlem d’innovació en òptica: no tot passa dins de la consulta.

Podem innovar en l’experiència de compra, en la comunicació, en la gestió, en l’atenció o en la manera de presentar un producte. No es tracta d’acumular tecnologia. Es tracta de trobar eines que resolguin problemes, igual que fem amb els nostres clients.

I ara sí: anem una mica més enllà

Fins aquí hem vist tecnologies que ja es comercialitzen, eines que ja es poden utilitzar i desenvolupaments que intenten fer el salt al mercat.

Ara permeteu-me que m’endinsi una mica més en el futur. Perquè el que està passant amb les lents de contacte intel·ligents mereix, com a mínim, que aixequem una cella.

XPANCEO és una companyia deep-tech amb seu a Dubai que està investigant diferents tecnologies destinades a integrar-se algun dia en una lent de contacte intel·ligent.

I torno a fer aquí el mateix aclariment que he fet amb IXI: no estem parlant d’un producte comercial.

Parlem d’investigació, prototips i desenvolupament.

XPANCEO ja ha treballat en més de 28 prototips per resoldre diferents peces del gran trencaclosques tecnològic que suposa integrar electrònica directament sobre l’ull. La companyia preveu fer a principis de 2027 la primera demostració pública d’un prototip integrat en què funcionin conjuntament pantalla, alimentació, connectivitat i sensors.

I què estan intentant fer?

Entre altres coses, integrar micropantalles, sistemes d’alimentació sense fils, microbateries, electrònica flexible i transparent i sensors capaços de treballar amb determinats paràmetres i components presents al fluid lacrimal.

I hi ha una part que, per a nosaltres com a sector òptic, em sembla especialment interessant.

XPANCEO inclou també la correcció visual dins de la seva visió a llarg termini per a les futures lents intel·ligents, plantejant fins i tot la possibilitat que aquesta correcció pugui adaptar-se a les necessitats visuals de l’usuari.

Moltíssima prudència amb això: no és una capacitat demostrada pel prototip integrat anunciat per a 2027. Forma part de la visió tecnològica que la companyia està explorant.

Però apropa molt aquest concepte al nostre món i continua sent un dispositiu que estarà en contacte directe amb la superfície ocular.

No sabem què arribarà finalment al mercat, què canviarà pel camí o què es quedarà en un laboratori.

Però penseu durant un segon en la pregunta:

Què entendrem per una lent de contacte d’aquí a vint anys? A mi em sembla apassionant.

No es tracta de tenir-ho tot. Es tracta de voler saber-ne més.

Després d’escriure aquest article, l’últim que pretenc és que algú arribi a la conclusió que, per preparar una òptica per al futur, cal comprar tot allò nou que apareix.

En absolut.

No totes les tecnologies tenen sentit per a totes les òptiques. Hi haurà inversions fantàstiques per a determinats centres i completament innecessàries per a d’altres. Hi haurà tecnologies que triomfaran i d’altres que desapareixeran. Hi haurà projectes que avui semblen increïbles i que mai no aconseguiran superar les barreres tècniques, reguladores o comercials necessàries per arribar al consumidor.

Això també forma part d’innovar.

Però crec que estem entrant en una etapa en què la curiositat serà una competència professional cada vegada més important: estar atents, escoltar, preguntar…

Anar a una fira, ben aviat teniu la nova edició de Silmo amb un espai específic per veure tot això: Futurology, i no visitar únicament els proveïdors que ja coneixem.

Acostar-nos a aquell aparell estrany que no sabem per a què serveix. Demanar-ne una demostració. Llegir sobre una empresa que està fent una cosa que ens sembla impossible. Provar una eina d’IA. Preguntar a altres professionals què utilitzen… I, sobretot, contrastar.

Perquè innovar no significa dir que sí a tot.

Significa tenir prou informació per poder escollir.

I també significa cuidar el nostre negoci. Una òptica que es manté actualitzada, que revisa els seus processos, que incorpora eines quan aporten valor i que continua evolucionant, resulta més atractiva per als seus clients, per als professionals que hi treballen i també com a empresa de futur.

En resum…

Si alguna cosa m’enduc després d’investigar tots aquests projectes és que:

• Me n’he deixat molts; caldrà continuar investigant.
• Tenim al davant uns anys extraordinàriament interessants.

No sé quines d’aquestes tecnologies acabaran formant part del nostre dia a dia, ni quines altres apareixeran que avui encara som incapaços d’imaginar.

Però sí que sé que vull veure-les arribar, entendre-les, provar-les i descobrir fins on ens poden portar.

Perquè el futur de l’òptica no em preocupa; la visió continua sent un factor fonamental en l’ús de totes aquestes noves tecnologies.

Em genera una curiositat enorme.

I, vist el que hem vist, crec que tenim motius per estar-ne entusiasmats.